Els Líders de la No Violència

La no-violència sol comprendre tant el sistema determinat de conceptes morals que neguen la violència, com el moviment de masses encapçalat pel Mahatma Gandhi que es va desenvolupar a l'Índia la primera part del segle XX, així com la lluita pels drets civils dels negres en els EE.UU. sota la direcció de M. L. King i l'activitat desenvolupada per Kwame Nkrumah a Ghana. Poden esmentar-se també les intervencions civils d'A. Solzhenitsin, A. Sakharov, S. Kovalev, i altres famosos dissidents, contra el totalitarisme soviètic.

La idea de la no-violència està exposada a la Bíblia i en escrits d'altres religions, en la crida "no matis". Aquesta idea va ser desenvolupada per molts pensadors i filòsofs; els escriptors russos Lleó Tolstoi i Fiodor Dostoievsky la van formular amb gran profunditat. La fórmula de Tolstoi que promulga la supremacia de l'amor i el "no ús de la violència davant la maldat", en altres paraules la impossibilitat de lluitar contra una maldat amb un altra, va adquirir ressonància mundial, engendrant una secta singular de "tolstoïstes".

El moviment de la no-violència desenvolupat per Gandhi va disposar el terreny perquè la Gran Bretanya renunciés a la seva supremacia a l'Índia, encara que el propi Gandhi va ser assassinat per un sicari.

La lluita de M. L. King també va concloure sense triomfar. Va ser assassinat en el balcó del seu hotel a Memphis, quan donava suport a una protesta denunciant els sous baixos dels negres que recollien escombraries.

Malgrat tot, el concepte de la no-violència, incloses les formes no-violentes de protesta, segueixen vives i desenvolupant-se al món. Les intervencions diàries i massives de les capes baixes de treballadors, mítings i manifestacions de protesta, vagues, moviments femenins i estudiantils, manifestacions camperoles, edicions de fulls, volants i periòdics, intervencions per radi i T.V., tot això constitueix les formes de l'ètica i pràctica de la no-violència.

El Nou Humanisme desenvolupat per Silo des de la dècada del 60 fins a l'actualitat, s'esforça a minimitzar la violència fins al límit extrem, superar-la completament en perspectiva i encaminar tots els mètodes i formes de resoldre oposicions i conflictes sobre els raïls de la no-violència creadora.

Freqüentment s'ha homologat no-violència i pacifisme, quan en realitat aquest últim no és un mètode d'acció ni un estil de vida sinó una denúncia constant contra l'armamentisme.

De tot això es desprèn que la no-violència i la no-violència activa (1) consisteixen en un compromís personal, un estil de vida i una metodologia per al canvi social.

Són dos els pilars de la metodologia de la no-violència activa: la desobediència civil i la no participació.

La Desobediència civil té la següent justificació ideològica i filosòfica: Si l'Estat imposa lleis que són violentes per la seva injustícia, discriminació, etc., i l'aplicació de tals lleis afecta negativament la gent perquè la transforma en agent o receptora d'injustícia i discriminació, llavors les persones tenen el dret i l'obligació moral de no complir amb les esmentades lleis. La desobediència civil i la no cooperació trenquen intencionalment la llei injusta i assumeixen les penalitzacions, per exemple l'empresonament, com una conseqüència digna de les seves accions.

La No participació o el buit a la violència implica evitar intervenir en situacions violentes, la qual cosa normalment té un efecte econòmic negatiu per al transmissor de violència, i exposar públicament l'actitud moral d'ambdues parts.

En els casos de Gandhi i M.L. King, l'interès estava posat en canviar lleis injustes i realitats socials, i només quan els avenços buscats no es podien aconseguir per negociacions i persuasió, es va utilitzar l'acció directa amb campanyes planificades. (Exemples de Gandhi i la Llei de la Sal i la Marxa de la Sal. Martín Luther King i les lleis estatals de segregació racial - Boicot als busos, assegudes, marxes, etc.)

Podem veure en aquests grans precursors en la no-violència activa, i en molts altres, que van ser persones que també tenien un fort i vital sentiment espiritual i religiós. Això demostra que hi va haver nous sentiments de religiositat que van acompanyar els moments històrics de grans canvis. Són moments d'esperança en què es posa en marxa una gran Força Moral i canvia el paisatge humà.

(1) NO-VIOLÈNCIA ACTIVA: Estratègia de lluita del Nou Humanisme consistent en la denúncia sistemàtica de totes les formes de violència que exerceix el Sistema. També, tàctica de lluita aplicada a situacions puntuals en les quals es verifica qualsevol tipus de discriminació.