sábado, 29 de septiembre de 2007

Una entitat no vol que els musulmans resin descalços al poliesportiu de Llefià


L'Ajuntament lamenta l'actitud de la Unió de Bàsquet i recorda que la celebració no crea problemes

SARA MUÑOZ ISABEL MARTÍNEZ. Badalona (El Punt)

La Unió de Bàsquet de Llefià, l'entitat que habitualment fa servir el poliesportiu del barri, s'oposa obertament al fet que la comunitat musulmana celebri el ramadà a aquesta instal·lació. La Unió de Bàsquet, que divendres va mantenir una reunió molt tensa amb els representants de l'Ajuntament, al·lega que els musulmans «resen descalços sobre el parquet que unes hores més tard fan servir els nens que juguen a bàsquet». Tant el regidor de Ciutadania i Convivència com el regidor delegat de Llefià han recordat que la comunitat musulmana té dret a resar i que ja fa molts anys que celebra el ramadà a aquesta instal·lació sense problemes.

Un any més, part de la comunitat musulmana de Badalona celebra el ramadà al poliesportiu de Llefià. S'hi concentraran un total de cinc divendres. Els musulmans fan servir aquesta instal·lació des de finals dels any vuitanta i mai hi ha hagut problemes. Aquest any, però, la directiva de la Unió de Bàsquet Llefià (la fusió de la Ronda i el Pere de Tera) i un grup de pares i mares de l'entitat han mostrat la seva oposició al fet que la instal·lació es faci servir per celebrar el ramadà. Es queixen que la comunitat musulmana «resa descalça i sense protegir el parquet» tot i que, hores després, expliquen, «els nens del club fan servir les pistes». L'entitat esportiva no està d'acord amb aquesta pràctica tot i que tenen entès, tal com han indicat, que «es neteja el poliesportiu quan acaben de resar». L'Ajuntament ha confirmat que una brigada de neteja, pagada pels musulmans, hi va a netejar quan s'acaben les oracions.

D'altra banda, l'assemblea de la Unió de Bàsquet es queixa que «tots els actes que tenen relació amb els immigrants se celebren a Llefià» (a Artigas també s'hi fa la celebració del ramadà), alhora que reclama que el poliesportiu «s'utilitzi exclusivament per a actes de caire esportiu». Es dóna el cas, però, que l'AV de la Ronda, d'on ha sorgit el club de bàsquet, celebra part de les festes a aquest poliesportiu. «Però protegim el parquet amb lones», subratllen.

Els veïns van exposar divendres tots aquests arguments als representants del consistori, en una reunió marcada per la tensió i en què també van sorgir qüestions com la inseguretat i l'incompliment dels horaris comercials. La trobada va acabar sense acord i amb l'amenaça dels veïns d'organitzar una protesta.

El regidor de Ciutadania i Convivència, Josep Pera (CiU), entén «el malestar que hi ha entre el veïnat per alguns problemes de convivència», però matisa que aquest fet «no justifica l'oposició a la celebració del ramadà, que sempre s'ha fet sense generar cap conflicte». Pera recorda als veïns que l'Ajuntament «no pot negar l'ús d'un poliesportiu durant les hores en què està lliure», així com que aquestes instal·lacions, arreu del país, «tenen altres usos que no són merament l'esportiu». El regidor fa una aposta per mantenir el diàleg viu i reclama al veïnat «un vot de confiança per actuar sobre els aspectes que de veritat causen malestar».

El regidor del districte cinquè, Pablo Hernán (PSC), es mostra en una línia similar i assegura que el consistori «ha posat mitjans perquè no hi hagi aglomeracions ni problemes de neteja». Hernán indica que les diferències de criteri «són acceptables en un país democràtic», però matisa que «la normativa s'ha de complir i la comunitat musulmana té dret a fer ús del pavelló». El regidor socialista s'ha mostrat disposat a «seguir parlant i trobar una solució a la diferència de criteris».

La celebració del ramadà a Llefià té el suport de l'altra associació de veïns propera al poliesportiu: Sant Joan de Llefià-Gran Sol.

Miles de monjes budistas protestan desde hace días contra la Junta Militar de Myanmar (antigua Birmania)


El día 25 de septiembre el gobierno militar decretó el toque de queda, prohibió las reuniones públicas y detuvo a varios líderes democráticos. El día 26 inició la represión matando y deteniendo a las personas que se manifestaban pacíficamente.
Myanmar está gobernada por los militares desde 1962 y no celebra elecciones parlamentarias desde 1990, cuando el partido oficial perdió de manera abrumadora ante La liga Nacional para la Democracia (LND), principal fuerza opositora que dirige Aung San Suu Kyi, premio Nobel de la Paz en 1991 y bajo arresto domiciliario desde 2003.

Desde la federación humanista Centro de las Culturas manifestamos nuestra solidaridad con las acciones de protesta no violentas protagonizadas por el pueblo de Myanmar.

Denunciamos la represión de la Junta Militar contra su propio pueblo.

Rechazamos la imposición de antivalores tanto a las personas como a los pueblos.

Animamos a los monjes y al pueblo de Myanmar a seguir luchando por sus derechos en base a la metodología de la no violencia activa.

Hacemos un llamamiento para que este 2 de octubre, declarado por la ONU Día Internacional por la No Violencia, se alce la voz de personas, asociaciones e instituciones denunciando la violencia y anunciando su compromiso por un mundo verdaderamente humano y no violento.

martes, 25 de septiembre de 2007

Nace comité para apoyar designación de Evo Morales como Premio Nobel de la Paz

Madrid, 24 sep (ABI).- El Comité Español "Evo Morales Premio Nobel de la Paz 2007" se presentó este lunes en Madrid e hizo un llamamiento para apoyar la candidatura del presidente boliviano a este galardón por el proceso de participación democrática y de "Estado incluyente" que está implantado en su país.

Así lo explicó en rueda de prensa el coordinador de la comisión internacional de Izquierda Unida (IU), Fran Pérez, quien, citado por la agencia Efe, destacó que su partido apoya la candidatura de Morales, entre otras cosas, porque "representa la voz de todos los indígenas de América Latina" y ha promovido en su país "que la gente participe en el Gobierno a través de la democracia".

La candidatura de Evo Morales fue presentada oficialmente por el arquitecto y escultor argentino Adolfo Pérez Esquiven, quien obtuvo el premio Nobel de la Paz en 1980 por su defensa de los derechos humanos en Ibero América.

A la presentación oficial del comité, acudieron también la embajadora de Bolivia en España, Carmen Almendras, y el portavoz del Movimiento Humanista, Pau Segado, quien aseguró que "la transformación profunda que Evo imprime, con muchas dificultades, en Bolivia, demuestra que es posible el cambio sin violencia".

Segado resaltó el gran impacto que tendría el premio si recayera en Evo Morales pues el boliviano "sirve de ejemplo y de esperanza para mucha gente" y este hecho pondría el proceso político que está desarrollando "en su lugar en el mundo".

La embajadora, por su parte, apuntó que el Nobel para Morales sería "no sólo un reconocimiento a su trayectoria y su valía personal sino también al proceso que está implementando todo el pueblo boliviano, que decide el cambio profundo por vías democráticas", por lo que el Nobel sería "ante todo un hecho de justicia".

ABI//
Leer Nota de Prensa Completa del Comité

miércoles, 19 de septiembre de 2007

Evo Morales candidato al Nobel de la Paz


La renuncia constitucional a la guerra como vía de resolución de conflictos, propuesta por Evo Morales es una señal y un ejemplo a seguir por otros gobernantes en estos tiempos peligrosos que vivimos.

El modelo neoliberal y otros fundamentalismos no tienen salida, mientras que la discriminación y la pobreza de millones de personas hacen patente la enorme hipocresía de este mundo violento. Sin embargo, en este paisaje de crisis aparecen señales esperanzadoras.

Evo Morales es una señal importante para todos los que queremos un mundo sin violencia ni discriminación y sabemos que el modelo actual necesita cambiar desde su misma base.

Evo es presidente de Bolivia por el respaldo democrático del pueblo y gracias al trabajo organizado de organizaciones sociales de base comprometidas con la necesidad real de la gente. Esto ha sido conseguido a pesar de los intereses y maniobras de grupos económicos nacionales y transnacionales que durante muchos años expoliaron a la mayoría de la población sus recursos y oportunidades.

Evo también es referente moral más allá de las fronteras para millones de indígenas de muchos pueblos que albergan una profunda memoria común y la grandeza de quien, habiendo sufrido la violencia, la rechaza para afrontar el futuro con dignidad.

Al mismo tiempo el presidente Evo Morales es abanderado, junto con otros mandatarios, de la integración latinoamericana libre del “seudo-imperio del norte”, recuperando sus recursos naturales y convergiendo la diversidad de sus pueblos en un nuevo momento histórico.

Reclamamos el Nóbel de la Paz 2007 para Evo Morales no sólo porque renuncia a la guerra, sino porque está construyendo la paz y eso es un ejemplo para todos.

Firma de apoyo a la candidatura de Evo al Nobel de la Paz

sábado, 15 de septiembre de 2007

Els Líders de la No Violència


La no-violència sol comprendre tant el sistema determinat de conceptes morals que neguen la violència, com el moviment de masses encapçalat pel Mahatma Gandhi que es va desenvolupar a l'Índia la primera part del segle XX, així com la lluita pels drets civils dels negres en els EE.UU. sota la direcció de M. L. King i l'activitat desenvolupada per Kwame Nkrumah a Ghana. Poden esmentar-se també les intervencions civils d'A. Solzhenitsin, A. Sakharov, S. Kovalev, i altres famosos dissidents, contra el totalitarisme soviètic.


La idea de la no-violència està exposada a la Bíblia i en escrits d'altres religions, en la crida "no matis". Aquesta idea va ser desenvolupada per molts pensadors i filòsofs; els escriptors russos Lleó Tolstoi i Fiodor Dostoievsky la van formular amb gran profunditat. La fórmula de Tolstoi que promulga la supremacia de l'amor i el "no ús de la violència davant la maldat", en altres paraules la impossibilitat de lluitar contra una maldat amb un altra, va adquirir ressonància mundial, engendrant una secta singular de "tolstoïstes".


El moviment de la no-violència desenvolupat per Gandhi va disposar el terreny perquè la Gran Bretanya renunciés a la seva supremacia a l'Índia, encara que el propi Gandhi va ser assassinat per un sicari.


La lluita de M. L. King també va concloure sense triomfar. Va ser assassinat en el balcó del seu hotel a Memphis, quan donava suport a una protesta denunciant els sous baixos dels negres que recollien escombraries.


Malgrat tot, el concepte de la no-violència, incloses les formes no-violentes de protesta, segueixen vives i desenvolupant-se al món. Les intervencions diàries i massives de les capes baixes de treballadors, mítings i manifestacions de protesta, vagues, moviments femenins i estudiantils, manifestacions camperoles, edicions de fulls, volants i periòdics, intervencions per radi i T.V., tot això constitueix les formes de l'ètica i pràctica de la no-violència.


El Nou Humanisme desenvolupat per Silo des de la dècada del 60 fins a l'actualitat, s'esforça a minimitzar la violència fins al límit extrem, superar-la completament en perspectiva i encaminar tots els mètodes i formes de resoldre oposicions i conflictes sobre els raïls de la no-violència creadora.


Freqüentment s'ha homologat no-violència i pacifisme, quan en realitat aquest últim no és un mètode d'acció ni un estil de vida sinó una denúncia constant contra l'armamentisme.

De tot això es desprèn que la no-violència i la no-violència activa (1) consisteixen en un compromís personal, un estil de vida i una metodologia per al canvi social.


Són dos els pilars de la metodologia de la no-violència activa: la desobediència civil i la no participació.


La Desobediència civil té la següent justificació ideològica i filosòfica: Si l'Estat imposa lleis que són violentes per la seva injustícia, discriminació, etc., i l'aplicació de tals lleis afecta negativament la gent perquè la transforma en agent o receptora d'injustícia i discriminació, llavors les persones tenen el dret i l'obligació moral de no complir amb les esmentades lleis. La desobediència civil i la no cooperació trenquen intencionalment la llei injusta i assumeixen les penalitzacions, per exemple l'empresonament, com una conseqüència digna de les seves accions.


La No participació o el buit a la violència implica evitar intervenir en situacions violentes, la qual cosa normalment té un efecte econòmic negatiu per al transmissor de violència, i exposar públicament l'actitud moral d'ambdues parts.


En els casos de Gandhi i M.L. King, l'interès estava posat en canviar lleis injustes i realitats socials, i només quan els avenços buscats no es podien aconseguir per negociacions i persuasió, es va utilitzar l'acció directa amb campanyes planificades. (Exemples de Gandhi i la Llei de la Sal i la Marxa de la Sal. Martín Luther King i les lleis estatals de segregació racial - Boicot als busos, assegudes, marxes, etc.)


Podem veure en aquests grans precursors en la no-violència activa, i en molts altres, que van ser persones que també tenien un fort i vital sentiment espiritual i religiós. Això demostra que hi va haver nous sentiments de religiositat que van acompanyar els moments històrics de grans canvis. Són moments d'esperança en què es posa en marxa una gran Força Moral i canvia el paisatge humà.

(1) NO-VIOLÈNCIA ACTIVA: Estratègia de lluita del Nou Humanisme consistent en la denúncia sistemàtica de totes les formes de violència que exerceix el Sistema. També, tàctica de lluita aplicada a situacions puntuals en les quals es verifica qualsevol tipus de discriminació.

viernes, 14 de septiembre de 2007

ONU: ¡Día histórico! Asamblea ONU aprobó Declaración sobre los Derechos de los Pueblos Indígenas

El día de hoy, 13 de Septiembre de 2007, la Asamblea General de las Naciones Unidas adoptó la Declaración de los Derechos de los Pueblos Indígenas con el voto a favor de 143 países. Solo votaron en contra cuatro países: Canadá, USA, Australia y Nueva Zelanda. 11 se abstuvieron.

Los puntos centrales de oposición al texto de la Declaración expresados en las intervenciones de los cuatro países que votaron en contra fueron:

  • El reconocimiento en el texto presentado al derecho a la libre determinación de los Pueblos Indígenas.
  • El reconocimiento en diferentes artículos de la Declaración de los derechos a la tierra, territorios y recursos naturales.
  • El derecho al Consentimiento Previo Libre e Informado (interpretado como derecho de veto de los pueblos indígenas)
  • Derechos de Propiedad Intelectual
  • El reconocimiento del derecho consuetudinario en contraposición con las leyes nacionales.

Los Estados Africanos votaron en su gran mayoría a favor y un numero muy reducido (Nigeria, Kenya y Burundi) se abstuvieron.

Todos los países latinoamericanos votaron a favor excepto Colombia que se abstuvo.

Colombia en su intervención de explicación de voto - dijo entre otras cosas que su abstención se debía a que numerosas disposiciones de la Declaración contradecían el sistema jurídico Colombiano y los poderes del Estados.

Un fuerte abrazo a todas las organizaciones indígenas del mundo por este éxito, desde Nueva York,

Lola García Alix
Grupo Internacional de Trabajo sobre Asuntos Indígenas (IWGIA)

Acceda al texto completo aprobado con un cliq en el siguiente enlace:

Declaración de las Naciones Unidas sobre los Derechos de los Pueblos Indígenas (texto aprobado por la 61 Asamblea General de la Organización de las Naciones Unidas) (PDF)

Comparte

Bookmark and Share